Malrubí

Marrubium vulgare L.

Altres noms: Bonroig, Malroig, Malroit, Marreu, Malrébol, Malrubí, Marrubí, Melrubí

Planta herbàcia perenne, d’olor forta, grisenca, recoberta de pèls suaus i aspra al tacte, ramificada amb tiges erectes i quadrangulars. Fa de 30 a 60 cm d'alçada.

Les fulles són el·líptiques o arrodonides, dentades, de color verd grisós, poc més llargues que amples d’1-4 cm, llargament peciolades a la part inferior de la planta i amb el pecíol curt a la part superior.

Calze amb 10 dents, corol·la blanca i estams inclusos.

Les flors són bilabiades i de color blanc, s'agrupen en vertìcils a les axil·les de les fulles.


Castellà:	manrubio, malrubio, marrubio, marrubio blanco
Família:	Labiades
Forma vital:	Camèfit
Part utilitzada:	Tota la part aèria de la planta
Recol·lecció:	De la primavera a la tardor
Abundància:	Molt comuna
Localització:	Prats secs i erms, sobretot en indrets remenats, prop de les cases i cledes, des del litoral als Pirineus (0 - 1500 m).
Principis actius:	àcid fenòlic, flavonoides, mucílags, oli essencial, principis amargs: marrubina; resina, tanins
Propietats:	Antiasmàtica, Antiespasmòdica, Antipirètica, Aperitiva, Expectorant, Hepatoprotectora, Mucolítica, Tònica
Aplicacions terapèutiques:	Planta medicinal emprada en afeccions de l’aparell respiratori, per al mal de queixal, per fer baixar la pressió arterial i també estomacal, i antigament per curar els brians i fer baixar el nivell de sucre a la sang. S'ha fet servir en tractaments llargs per a combatre l'obesitat, amb infusion begudes.
Preparació:	suc fresc, infusió, maceració
Altres usos:	🏠 Les tiges tendres es feien servir coma metxes per a encendre el foc.
Usos màgics, mitologia i curiositats:	📜 Antic nom llatí de la planta, potser derivat de l’hebreu mar, amargant i rob, suc, perquè la planta és molt amargant.